Els camins ramaders
del Lluçanès
Els camins ramaders, anomenats també carrerades a la part central de Catalunya, més importants que travessen el Lluçanès són:
Camí ramader Central o Camí ramader de Marina:
De la Cerdanya al Penedès
Situat al sud de la comarca, aquest és un dels senders més rellevants de la transhumància no tan sols del Lluçanès, sinó de tota Catalunya. Aquest transcorre en paral·lel al Camí ral o Camí de França, que uneix Catalunya amb el país veí.
Visita la seva web
Camí ramader de Llevant:
Se situa a la part més oriental de la comarca i passa per alguns indrets de major interès natural del Lluçanès. Per aquesta ruta, antigament, els pastors transportaven els ramats des del Vallès fins al Ripollès.
Camí Llevant
Camí ramader Transversal:
Aquest sender, que empra alguns punts del camí ral que uneix Vic amb Berga, discórrer pel bell mig de la comarca, que travessa d’est a oest. Una de les seves particularitats és que passa pels grans eixos fluvials del Lluçanès i es creua amb el Camí ramader de Maria o Central a Santa Creu de Jutglars.
Camí Transversal
Camí de Ponent:
Aquesta via és paral·lela al Camí ramader de Marina o Central i era utilitzada pels que portaven els ramats a Castellar de n’Hug.
Camí de ponent
Per a més informació sobre els camins ramaders del Lluçanès, visita l'apartat de patrimoni a la web del Consorci del Lluçanès
Mantenir el patrimoni
L’any 2023 la transhumància va ser reconeguda per la UNESCO, com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una candidatura internacional liderada per Espanya que reconeix aquesta modalitat de pastoreig, també a Albània, Andorra, Coracia, França, Luxemburg i Romania, se suma al reconeixement que ja tenia Austria, Grècia i Itàlia.
Malgrat que aquests camins són de gran importància pel Lluçanès i pel conjunt de Catalunya, fins ara les diferents entitats vinculades a la transhumància de Catalunya no han trobat el suport necessari de l’administració per a l’impuls de classificar-los. No tenir aquesta classificació dels camins ramaders ni realitzar-ne el manteniment, pot comportar que es deixin de fer servir i es perdin, cosa que propiciaria la desaparició de la transhumància, així com una part important de la cultura, la història i el patrimoni català.
Des de les primeres Jornades a Santa Eulàlia de Puig-oriol el 1997, aquesta ha estat la principal reivindicació i la resposta de l’administració catalana sempre ha estat la de donar llargues i no ser corresponsables en la protecció d’aquests espais públics.
El problema rau que la Llei de vies pecuàries, aprovada pel govern espanyol l’any 1995, dona peu que cada comunitat adapti la legislació al seu territori com han fet el País Valencià o Castella i Lleó. No obstant això, Catalunya no l’ha desenvolupat. Tenir aquesta llei adaptada o pròpia facilitaria la classificació dels camins ramaders i el seu manteniment per a el seu ús present i futur. Des del Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumància considerem que una legislació que permeti la classificació dels camins ramaders és vital per a aquesta activitat econòmica, així com per preservar el patrimoni, història i la cultura de Catalunya.